"La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol

"La pell freda" és una novel·la catalana d'èxit internacional, però a dir veritat a mi m'ha deixat fred. Conta la història d'un irlandès independentista desenganyat (tot i que és poc important la seva història) que arriba en una illa perduda i minúscula a prop de l'Antàrtida per fer d'oficial atmosfèric, que és com pujar la pedra de Sísif turó amunt. A més, l'illa és regularment atacada per uns monstres marins, que també poden respirar fora de l'aigua, i que es diuen granotots. Això és l'excusa per una metàfora sobre la diferència, la guerra i no sé quantes coses més. Comparteix la lluita amb en Batís Caffó, un alemany corpulent que viu al far (l'illa té la casa de l'oficial atmosfèric a un extrem i el far a l'altre, només té un quilòmetre i mig de llarg). Un dels granotots femella, que al final descobrim que es diu Aneris, viu al far amb en Batís i el nostre amic irlandès li agafarà afecte (tot i que ella no parla). La novel·la té un final circular i simbòlic, en Batís desapareix just abans i arriba un nou oficial atmosfèric, que es pensa que l'irlandès és en Batís i de fet en arribar el nou oficial l'irlandès té una actitud autista semblant a la del Batís quan ell i el capità del vaixell que el va portar a l'illa hi van arribar. La lluita torna a començar tot i que l'irlandès ha intentat negociar la pau amb els granotots, però no ha estat possible perquè tant ell com els granotots volen l'Aneris. La novel·la està ben escrita, amb descripcions poètiques bastant breus (i una mica prosaiques) i pocs errors (com ara usar "gris" quan el substantiu qualificat és femení o usar la forma inexistent "ruda" de l'adjectiu "rude").