“Plan de vuelo: desaparecida”

Jodie Foster feia temps que no sortia en una pel•lícula i reapareix aquí. La història és bastant senzilla, una mare i la filla agafen un avió d’Alemanya als Estats Units, junt amb el taüt del marit, que va caure del terrat en un accident sense explicació. Però durant el vol passa alguna cosa i la nena desapareix. El més estrany del cas és que ningú no recorda que la nena hi fos però la mare intenta convèncer tothom. Tota l’acció de la peli passa dins l’avió, que és un avió de dos pisos a l’estil de l’Airbus A-380. Bona part de l’argument se sustenta en el fet que el personatge de Jodie Foster és enginyera de propulsió i coneix bé l’avió. La història és una còpia actualitzada de la peli de Hitchcock “The Lady Vanishes” (Misteri a l’exprés), que passa en un tren en lloc d’un avió. Tot i que passa en un avió, passa en un avió per dins i la poca espectacularitat no requereix veure la peli al cinema. Si no l’heu vista, podeu esperar que surti el DVD i llogar-la. El títol de la peli en anglès és Flightplan, o pla de vol, i en castellà, per la mateixa mania estranya de sempre de modificar els títols per pretesament millorar-los, li han afegit això de desapareguda.

"White noise" terror animal

"White noise", peli el títol de la qual no es va ni traduir al castellà (serà perquè és un terme de telecos i és una professió quasi inexistent i el saber de la qual ha entrat molt poc en el coneixement comú?), és una peli de terror bastant eficaç, tot i que això depèn de cadascú. Ho fou per a mi, en tot cas, cap al final, la peli fa venir bastants calfreds. Conta la història d'un home divorciat (Michael Keaton), arquitecte, del qual la segona dona, una escriptora d'èxit, és assassinada. Un home estrany l'informa que la seva dona es comunica amb ell mitjançant el soroll blanc dels aparells electrònics sintonitzats en una banda de freqüència on no s'emeti res. I a partir d'aquí el nostre home comença a intentar evitar morts de gent que ha estat involucrada en les mateixes activitats, fins al tràgic desenllaç final.

"Código 46" (codi 46)

Aquesta és una pel·lícula de ciència ficció sobre un futur on tot està controlat i no té gaire interès. Hi surt el Tim Robbins, que actua bé, i la Samantha Morton, que té el mateix aspecte que a Minority Report, on era una d'aquelles criatures rares que preveien els crims. La peli no té acció però l'argument és confús i com que no té acció i a més té una història romàntica poc convincent és molt avorrida al principi. L'única cosa positiva és que el metratge té una mida convenient, la peli dura una hora i vint-i-cinc minuts.

"La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol

"La pell freda" és una novel·la catalana d'èxit internacional, però a dir veritat a mi m'ha deixat fred. Conta la història d'un irlandès independentista desenganyat (tot i que és poc important la seva història) que arriba en una illa perduda i minúscula a prop de l'Antàrtida per fer d'oficial atmosfèric, que és com pujar la pedra de Sísif turó amunt. A més, l'illa és regularment atacada per uns monstres marins, que també poden respirar fora de l'aigua, i que es diuen granotots. Això és l'excusa per una metàfora sobre la diferència, la guerra i no sé quantes coses més. Comparteix la lluita amb en Batís Caffó, un alemany corpulent que viu al far (l'illa té la casa de l'oficial atmosfèric a un extrem i el far a l'altre, només té un quilòmetre i mig de llarg). Un dels granotots femella, que al final descobrim que es diu Aneris, viu al far amb en Batís i el nostre amic irlandès li agafarà afecte (tot i que ella no parla). La novel·la té un final circular i simbòlic, en Batís desapareix just abans i arriba un nou oficial atmosfèric, que es pensa que l'irlandès és en Batís i de fet en arribar el nou oficial l'irlandès té una actitud autista semblant a la del Batís quan ell i el capità del vaixell que el va portar a l'illa hi van arribar. La lluita torna a començar tot i que l'irlandès ha intentat negociar la pau amb els granotots, però no ha estat possible perquè tant ell com els granotots volen l'Aneris. La novel·la està ben escrita, amb descripcions poètiques bastant breus (i una mica prosaiques) i pocs errors (com ara usar "gris" quan el substantiu qualificat és femení o usar la forma inexistent "ruda" de l'adjectiu "rude").

1114 Destino fatal

Aquesta pel·lícula és una sorpresa. Són unes quantes històries que convergeixen a les 11:14. El guió és molt enginyós, i per bé que té alguns detalls bèsties, és divertida per moments i molt entretinguda. A més té la durada justa perquè no cansi en cap moment. El guió excel·lent és del director i pel que sembla, a la Hilary Swank, que surt a la peli en un dels papers (no n’hi ha cap de principal, tots els personatges són secundaris), li va agradar tant que va decidir donar-hi suport. Molt recomanable.

Harry Potter i el calze de foc

Ahir vaig veure la quarta pel·lícula de Harry Potter, que no em va decebre gens. Humorística sovint i amb acció trepidant, però sense que cansi en cap moment per excés d’acció, la peli té una estructura argumental relativament senzilla. Comença amb el Harry, els Weasley i l’Hermione anant a veure la final de la copa del món de Quidditch, disputada entre Irlanda i Bulgària. El partit no es veu, només l’estadi i es dedueix que ha guanyat Irlanda, molt ràpid, però, els Cavallers de la Mort ataquen i tothom fuig. Comença el curs a Hogwarts i ens assabentem que enguany toca el torneig dels Tres Bruixots, per la qual cosa vénen alumnes estrangers, d’una escola francesa i d’una que sembla alemanya o en tot cas de l’Europa Central i Oriental. Al torneig el Harry, que té 14 anys, no hi pot participar (l’edat mínima són 17 anys), però d’alguna manera el seu nom acaba dins del Calze de Foc que tria els concursants. Els altres concursants són el Cedric Diggory, de Hogwarts, la Fleur Delacour de Beauxbatons, l’escola francesa, i el Viktor Krum, búlgar, de l’escola d’Europa Oriental (el nom us el deixo buscar a vosaltres). La primera prova va de dracs i en Harry i la resta la superen bé. Abans de la segona hi ha el ball del concurs, on les dificultats per trobar parella d’en Harry i en Ron acaben generant situacions divertides. Després ve la segona prova, que és a dintre el llac de davant de Hogwarts i la darrera finalment és en un laberint màgic. Aquí és on passen tots els esdeveniments, alguns tràgics i alguns crucials per a la resta dels llibres (i pel·lícules) de Harry Potter. Finalment, després dels esdeveniments, un epíleg fa balanç del que ha passat i el curs escolar acaba. En conjunt, la pel·lícula en cap moment no es recrea en parts que es puguin fer pesades (per exemple el partit de Quidditch quasi no hi surt, només se’ns presenta el Viktor Krum, que juga a la selecció de Bulgària, quan es llegeixen les alineacions, i després se n’esmenta el resultat, amb bon criteri, no es veu cap jugada del partit), els tocs d’humor i l’acció són molt satisfactoris. Val la pena anar al cinema i veure-la en pantalla gran. Cal identificar bé el cinema on la fan en català però com a mínim a la sessió que hi vaig anar el cinema era quasi ple.

"Alfie"

Alfie és la història d'un seductor, d'origen britànic però que viu a Nova York. L'interpreta l'admirat (pel públic femení) Jude Law. Entre les seves conquestes hi ha personatges interpretats per Susan Sarandon, Marisa Tomei i un personatge interpretat per la secretària rossa que sortia a la sèrie Ally McBeal (i que feia temps que no vèiem en una peli). Al mig i al final de la peli, el to lleuger de la comèdia es torna més tràgic, però en conjunt es tracta d'una pel·lícula bastant lleugera, ideal per passar l'estona.

The Da Vinci code (El codi Da Vinci)

El codi Da Vinci és una novel·leta, a mig camí entre aquella literatura barata que podies comprar per fer un viatge en tren i una novel·la amb personatges de debò. La història és ben senzilla: l'Opus Dei està cercant el Sant Grial i un dels guardians, el més important, de la cosa deixa uns codis per tal que en Robert Langdon i la Sophie Neveu (més sobre ells més tard) puguin trobar el Sant Grial abans que l'Opus Dei. En Robert Langdon ja el coneixem de la novel·la anterior, "Angels and Demons" ("Àngels i dimonis"), és un professor de simbologia a Harvard. La Sophie Neveu és un personatge ben estrany, és francesa, però educada a la Gran Bretanya i parla anglès molt bé, i és la néta del guardià més important del Sant Grial. Aquest home, Jacques Saunière, que treballa al Louvre, és el Gran Mestre de la societat secreta Priorat de Sió, que s'ha dedicat a protegir el Sant Grial des de poc després de la crucifixió de Jesucrist. De fet, la història, a part de la tesi que Maria Magdalena estava casada amb Jesucrist i que era ella qui havia de fundar l'església cristiana i que l'església, cristiana primer i catòlica després, ha matxacat el paper de la dona en la religió, en tots els aspectes, és ben trivial i pitjor que la de "Àngels i dimonis". El codi té lloc a París i a Londres però la història de "Àngels i dimonis", ambientada a Roma, era més subtil i l'ús que feia l'autor dels monuments i l'art romà era més complex que el partit que treu al Louvre, l'abadia de Westminster i l'església del Temple (aquestes dues són a Londres).
A més, el final melodramàtic a prop d'Edimburg és ridícul, quan la Sophie troba la seva àvia i el seu germà. La tècnica novel·lística és la mateixa que a la novel·la anterior, bàsicament és una persecució del dolent, que en aquest cas és de l'Opus Dei, però que de fet estarà fent la feina a uns altres (tal com passava a "Àngels i dimonis") a en Robert i la noia maca més jove que ell que li fa companyia (a "Àngels", la noia era italiana i física de professió, aquí és una criptologista francesa). L'autor sovint alterna un capítol on surt l'assassí i un capítol on surten en Robert Langdon i la noia. Els personatges són plans, sense profunditat psicològica. Només compta l'acció i les tesis sobre el Sant Grial, de les quals, tot i l'avís al principi del llibre que moltes de les coses són verídiques (com les referències a monuments i obres d'art), l'autor va dir que formaven part de la ficció, quan l'església va nomenar algú per refutar-les (com si calgués). Tot plegat serà una peli que es podrà veure al maig al nostre país, amb l'inevitable Tom Hanks fent de Robert Langdon i Audrey Tautou ("Amélie") fent de Sophie Neveu.

Episodi III: La venjança dels Sith

La part bona d'aquesta pel·lícula és que és la darrera i ja no n'hi hauran més. Conta la història de l'Annakin Skywalker, el futur Darth Vader o lord Vader, i com acaba de derivar cap al costat fosc de la força, malgrat la influència de l'Obi Wan Kenobi i de la seva parella, que està prenyada. Les batalletes constants i massa llargues acaben per cansar, tot i que en una pantalla de cinema devien estar bé (o no). A més és molt violenta, la part del temple jedi era perfectament prescindible tot i que no es vegi la massacre dels aprenents de jedi. El DVD conté la peli també en català, tot i que per la tele sense altaveus de home cinema o sense connectar-ho a la cadena se sent bastant baix.

"Melinda i Melinda" ni enginyosa ni divertida

Aquesta peli dirigida per Woody Allen vol ser enginyosa però no ho aconsegueix. Divertida no ho intenta ser gaires vegades i pel meu gust només un detall és graciós (quan a un personatge li queda enganxat el batí a la porta del pis de la dona que li agrada). Comença amb uns pseudointel·lectuals que discuteixen en un sopar, amb certa pedanteria, sobre la diferència entre la tragèdia i la comèdia i llavors un conta una història sobre una dona que arriba a casa d'uns altres pseudointel·lectuals que estan sopant a casa amb uns amics. La història té dues versions, la tràgica i la còmica i només la dona que arriba a casa és comuna a les dues històries, interpretada per Radha Mitchell, l'actriu australiana rosseta que fa de la dona del narcotraficant a "El fuego de la venganza". De fet les històries són poc convincents i semblen agafades pels cabells. Només la interpretació d'aquesta actriu, que està molt feta caldo en la història tràgica i més relaxada en la pretesament còmica, salva els mobles. Cal destacar que tot i que em sembla recordar que la peli es va estrenar en català en alguns (pocs) cinemes, el DVD només conté la versió original en anglès i la castellana.

"In good company (Algo más que un jefe)" superficialitat a dojo

Aquesta pel·lícula és ben sorprenent. El Dennis Quaid és el cap de publicitat d'una revista i està casat amb l'actriu que fa de la CSI de més edat de CSI Las Vegas. Té dues filles, la més gran de les quals és interpretada per la Scarlett Johansson. Un bon dia, un inversor compra la revista on treballa el Dennis i li posa de cap un noi de 26 anys. La resta de la peli conta com el noi, que acaba de ser abandonat per la seva dona, i la filla més gran del Dennis Quaid tenen una relació i com a poc a poc el noi va aprenent del Sr. Quaid, fins que l'inversor es ven la revista i fan fora el noi. Al final la relació entre els dos jovenets acaba, perquè ell està acabat de divorciar i ella encara té 18 anys. És una pel·lícula que presenta de forma molt superficial el món corporatiu amb el conflicte entre l'experimentat i el nouvingut novell que tanmateix està per sobre d'ell jeràrquicament (cosa que a la realitat no passa gaire sovint). Tracta els acomiadaments que tenen lloc a l'empresa trivialitzant-los, ja que al final els acomiadats els tornen a contractar (excepte el noi, a qui el Dennis Quaid ofereix feina però que la rebutja perquè vol fer alguna cosa que el motivi més, això és molt maco, però només gent com ell s'ho pot permetre a costa de vendre el Porsche que s'ha comprat). Pel que fa a la relació entre la Scarlett i el noiet, no té gaire sentit i l'únic positiu és que s'acaba al final, quan ella li diu que encara està condicionat pel trencament del seu matrimoni. Aquesta peli va passar sense pena ni glòria als cinemes i la veritat el DVD no sé qui el comprarà.

El diari AVUI torna a donar accés al suplement d'esports del dilluns

Al Cèsar el que és del Cèsar, des d'avui, si més no, el diari Avui torna a donar accés als internautes als articles en html i al pdf amb la secció completa de la secció d'esports del dilluns, que amb el nou Avui és un suplement anomenat Avant. Des que l'Avui es va remodelar, que el dilluns no podíem llegir cap article de l'Avant ni baixar-nos el pdf amb el suplement sencer, però això està arreglat des d'avui. Cal agrair al diari que torni a donar accés als articles i al pdf als internautes.

"La madre del novio", més del mateix

"La madre del novio" (o sigui la sogra, com recorda un dels acudits dels crèdits inicials de la pel·lícula) es diferencia poc de les altres comèdies romàntiques i lleugeres on apareix la Jennifer Lopez fent d'hispana, d'origen modest però honrada i barrejable amb els angloparlants. En aquest cas, la mare del nuvi és la Jane Fonda en una sorprenent incursió d'aquesta actriu en el cinema comercial. Els anys no han passat debades i no és especialment carismàtica en aquesta peli però per variar veure la Jane Fonda en una pel·lícula moderna és inusual i està bé. Els gags no fan gaire gràcia tot i que algun sí que ho és. La Sra Lopez és artista i per fer-se un sobresou passeja gossos i fa de cambrera en festes de iupis. Així es troba amb un metge rosset, de bona família, que se n'enamora (la trama no ho explica gaire, amor a primera vista, potser, caldria preguntar-ho als guionistes). Malgrat els intents de la sogra per separar-los els dos enamorats acaben casant-se. Quantes pelis seguides d'aquesta mena i clavades l'una a l'altra farà la Jennifer?

"The 24th Day (Atracció fatal)", un desastre

Aquest desastre de peli no té ni títol en castellà. En lloc de traduir l'original per "El vint-i-quatrè dia" li han dit igual que una coneguda pel·lícula de ja fa uns anys (aquella on Glenn Close ens atemoreix). La història és d'un seropositiu, interpretat per l'Scott Speedman, l'amic de la Felicity a la sèrie del mateix nom, i que també surt a "Mi vida sin mí", que segresta un homosexual amb qui va tenir una aventura cinc anys abans. I tota la peli passa dins el pis amb el segrestat i el segrestador. És pesadíssima i amb un final previsible. El director, que deu ser novell, haurà de millorar bastant. El segrestat és James Marsden, un "guaperas" una mica tibat que també ha sortit a Ally McBeal, entre d'altres. Quan s'és actor, deu ser difícil rebutjar papers, altrament no s'entén com han participat l'Speedman i el Marsden en això.

"Sospechoso cero", entretinguda però prescindible

Ahir vaig veure aquesta pel·lícula, que sembla recent però que no em sona d'haver estat als cinemes (per què serà?). Tracta d'un agent de l'FBI, interpretat per Aaron Eckhart, que investiga uns assassinats en sèrie, comesos per algú que no deixa rastre, el que seria el sospitós zero. El nostre amic Aaron, que era el doctor americà de "El nucli (The Core)", i que també sortia a la peli del 1998 "Your Friends and Neighbors", persegueix a Ben Kingsley (pelat com a Gandhi), tot i que al final és clar les aparences enganyen. També hi surt la matrixera Carrie Anne Moss, fent la mateixa cara de contrariada que a les pelis de la sèrie Matrix. Com ja he dit abans, és entretinguda però com a peli policíaca no és gran cosa. Ideal per a una tarda de llevantada.

Els dilluns a l'AVUI no hi ha secció d'esports

Doncs sí, ja és la segona setmana que passa. A la versió electrònica del diari AVUI, el dilluns la secció d'esports no hi és, no està enllaçada a la llista de seccions i si intentes astutament baixar-te el pdf de la secció amb el wget (el pdf el dilluns es diu supesp.pdf, mentre que d'altres dies es diu esports.pdf), doncs l'astúcia queda en no res perquè el fitxer no hi és. És curiós que el suplement no estigui disponible, hem d'agrair a l'AVUI que el diari encara es pugui llegir en PDF sense pagar res, però de moment ja ens han tret una cosa.

"Amours sorcières" i no gaire interessants

Aquesta setmana he abandonat definitivament el llibre de Tahar Ben Jelloun "Amours sorcières". Es tracta de vint històries pretesament d'amor, ambientades al Marroc, i on surten molts elements de superstició, com el mal d'ull, els bruixots, les pocions màgiques fetes amb herbes i altres coses. Però tot plegat és bastant avorrit i sense interès. Hi ha personatges occidentalitzats que els agraden pel·lícules clàssiques i que citen Borges i altres escriptors i que acaben sent tan pedants com l'autor del llibre. També hi surten els bruixots que diuen protegir del mal d'ull. És el primer llibre de Ben Jelloun que llegeixo i ha estat molt decebedor. Per una banda és depriment perquè mostra molt d'endarreriment, per l'altra és pedant i una mica etnocentrista. Doncs cap al prestatge, n'he llegit només la meitat i no aniré més enllà.

El nou AVUI

Ahir dimecres 28 de setembre va sortir al carrer el nou diari AVUI. N'han canviat el format, modernitzant-lo i alguns diuen que conté més informació.
La web del diari a http://www.avui.com també ha canviat, si bé encara continua donant accés al diari sencer en pdf sense que hagis de pagar res.
La nova web no està organitzada per pàgines sinó per seccions, de manera que ja no pots llegir la tercera pàgina de la secció de diàleg. Hi ha sorpreses, com ara que ja no es veu la programació de tele en una pàgina HTML, te n'has de baixar el PDF, que és bastant pesat, pel retard que comporta la baixada del document, que sol pesar, i l'obertura de l'Acrobat Reader dins del navegador, que sempre és lent, tant si uses l'Internet Explorer com el Firefox (el meu cas).
El que encara continua funcionant és baixar-se els fitxers PDF de seccions senceres usant el programa wget (jo el faig servir sota Cygwin a Windows o en Linux). És la millor manera de llegir el diari electrònic i la que més s'assembla a llegir la versió impresa. Només has d'esperar que el document baixi però després ja el tens al disc dur i fins i tot el pots guardar per a la posteritat (jo no ho faig).

"Obsessió" ("Wicker Park") remake amb bona nota

"Obsessió", com s'ha dit en aquests paratges ("Wicker Park" en títol original, del parc de Chicago on es troben dos dels personatges) és un remake de la peli francesa "L'appartement", que vaig veure fa uns anys (al 1996, sembla). En aquella peli, el personatge femení principal era interpretat per Monica Bellucci i el del noi pel seu marit actual i parella d'aleshores. En aquesta peli, els reemplacen Diane Kruger i Josh Hartnett, que se'n surten molt bé. El paper de Romane Bohringer a la peli francesa també està molt ben cobert per l'actriu australiana Rose Byrne.
La diferència més significativa entre les dues pel·lícules, a part de les trivials (ambientada a Chicago en lloc de París, el noi se n'ha d'anar a la Xina en lloc del Japó, etc.), és el final, més optimista a la peli americana que a la francesa, i que alleuja l'espectador, una mica nerviós de veure com el noi i la noia no s'acaben de trobar mai.

"Saw" sang i fetge i intriga

El divendres passat vaig veure la pel·lícula "Saw", que ja és als videoclubs des de fa mesos. És una peli que s'assembla a Memento i a El Cub, en el sentit que és una producció independent, enginyosa i amb pocs actors famosos, en aquest cas, Danny Glover i Monica Potter. Va d'un criminal cruel i sanguinari que obliga les seves víctimes a matar-se ells mateixos o a matar altres víctimes per salvar-se, cosa que a la meitat de la peli, es veu com una dona, drogaaddicta, ha reeixit a fer. Cal destacar la cruesa de certes imatges, així com la complicada trama amb sorpresa final. Al final, cap dels personatges que hem anat veient, no sols el fotògraf i el metge, que estan atrapats al wàter, sinó els altres (el policia, l'infermer, etc.) se salva, tot i que el final és obert, només la mare i la filla se'n surten. Enginyosa però massa truculenta (la tallada de peu del metge és forta).

El diari NYTimes s'apunta a ser de pagament

Un dels diaris de la ciutat de Nova York, el NYTimes, és des del dia 19 de setembre de pagament (em refereixo és clar a la seva versió a internet). Si més no, en certes seccions. De fet, les seccions de pagament no tenen gaire interès, en especial els esports. Més interès té la secció d'opinió però sembla l'única que perdem els lectors que de moment no hem fet el pas d'agafar la targeta de crèdit i esquitxar els dòlars (o euros) que val accedir a aquests continguts. Què perdem si no llegim la secció d'opinió? En part, els articles liberals (en el sentit americà del terme) de Maureen Dowd, últimament focalitzada a criticar el president Bush fill (a qui anomena W.) en articles amens, de vegades divertits, de vegades perspicaços. A més, també perdem l'articulista Tom Friedman, en el fons bastant conservador, però de vegades crític amb el president (els periodistes Sostres i Quintà de l'AVUI haurien de llegir en Friedman, no es pot ser més papista que el papa). També perdem altres articulistes bastant liberals, però menys divertits que na Dowd, i menys interessants que un conservador com en Friedman criticant el presi. Hauré d'usar els 14 dies de prova per veure si els articles de Ms. Dowd i els arxius multimèdia justifiquen la inversió. Si t'apuntaves abans del 19, et feien un descompte de 10 dòlars, però clar, el descompte s'ha acabat.

Sobre els articles de l'Alfons Quintà al diari AVUI

Aquesta és una carta al director del diari AVUI que vaig enviar el 30 d'octubre del 2004. Per algun motiu o altre no la van publicar. Ara que tinc aquest blog, la puc publicar.

Regularment els articles de l'Alfons Quintà són un exemple de
simplificació de la realitat, temàtica repetitiva i argumentació
quasi inexistent més basada en el to peremptori que posseeixen que en
opinions raonades. Aquest to categòric es basa en l'ús d'adjectius i
substantius pejoratius amb els quals el senyor Quintà fulmina i
fustiga aquells les opinions dels quals no li agraden. En l'article
d'avui, 30 d'octubre, els pacifistes són "babaus
impresentables", França és un país d'on les follies "cauen a raig" i
el prestigiós diari "The Guardian", és "esquerranista delirant". En
una setmana on una publicació mèdica de prestigi, "The Lancet", revela
en un estudi rigorós que la invasió d'Iraq per part de les tropes
majoritàriament estatunitenques i britàniques ha provocat 100000
víctimes civils, la majoria dones i infants, el senyor Quintà no troba
millor cosa en què basar un article que unes frases
descontextualitzades de Bertrand Russell i d'un articulista de "The
Guardian", del qual, com és costum en ell, no ens diu ni el dia exacte
que el seu article fou publicat ni el seu nom ni cap dada que faciliti
l'accés a l'article sencer.

Navegadors GPS

Aquests últims dies he estat provant una PDA amb accessori GPS. L'experiència ha estat bona, tot i que de vegades al GPS se li'n va l'olla. Per anar de Sant Joan Despí a Ripoll, al passar per certs pobles que estan a banda i banda de la carretera C-17, et proposa de deixar la carretera i entrar als pobles. A més als pobles petits no hi surten els carrers. Es veu que deu pensar que és millor que socialitzis preguntant als locals on es troba el carrer on et dirigeixes. Un altre defecte de l'estri, el GPS, és que no té bateria pròpia i per tant no el pots fer servir fora del cotxe. És clar, el suport del català és inexistent, si bé alguns carrers de Terrassa, posem per cas, estan en català, altres carrers d'altres pobles o viles estan en castellà. A més, com malauradament es podia esperar, les indicacions de veu de la noia del GPS quan has de girar a l'esquerra per exemple només els pots posar en castellà (o en algunes altres llengües europees). Un altre problema és el desconeixement de l'estri de noves variants o noves sortides de les carreteres. La nova sortida del cinturó del litoral a Sant Joan Despí és totalment desconeguda per a ell.