“Plan de vuelo: desaparecida”

Jodie Foster feia temps que no sortia en una pel•lícula i reapareix aquí. La història és bastant senzilla, una mare i la filla agafen un avió d’Alemanya als Estats Units, junt amb el taüt del marit, que va caure del terrat en un accident sense explicació. Però durant el vol passa alguna cosa i la nena desapareix. El més estrany del cas és que ningú no recorda que la nena hi fos però la mare intenta convèncer tothom. Tota l’acció de la peli passa dins l’avió, que és un avió de dos pisos a l’estil de l’Airbus A-380. Bona part de l’argument se sustenta en el fet que el personatge de Jodie Foster és enginyera de propulsió i coneix bé l’avió. La història és una còpia actualitzada de la peli de Hitchcock “The Lady Vanishes” (Misteri a l’exprés), que passa en un tren en lloc d’un avió. Tot i que passa en un avió, passa en un avió per dins i la poca espectacularitat no requereix veure la peli al cinema. Si no l’heu vista, podeu esperar que surti el DVD i llogar-la. El títol de la peli en anglès és Flightplan, o pla de vol, i en castellà, per la mateixa mania estranya de sempre de modificar els títols per pretesament millorar-los, li han afegit això de desapareguda.

"White noise" terror animal

"White noise", peli el títol de la qual no es va ni traduir al castellà (serà perquè és un terme de telecos i és una professió quasi inexistent i el saber de la qual ha entrat molt poc en el coneixement comú?), és una peli de terror bastant eficaç, tot i que això depèn de cadascú. Ho fou per a mi, en tot cas, cap al final, la peli fa venir bastants calfreds. Conta la història d'un home divorciat (Michael Keaton), arquitecte, del qual la segona dona, una escriptora d'èxit, és assassinada. Un home estrany l'informa que la seva dona es comunica amb ell mitjançant el soroll blanc dels aparells electrònics sintonitzats en una banda de freqüència on no s'emeti res. I a partir d'aquí el nostre home comença a intentar evitar morts de gent que ha estat involucrada en les mateixes activitats, fins al tràgic desenllaç final.

"Código 46" (codi 46)

Aquesta és una pel·lícula de ciència ficció sobre un futur on tot està controlat i no té gaire interès. Hi surt el Tim Robbins, que actua bé, i la Samantha Morton, que té el mateix aspecte que a Minority Report, on era una d'aquelles criatures rares que preveien els crims. La peli no té acció però l'argument és confús i com que no té acció i a més té una història romàntica poc convincent és molt avorrida al principi. L'única cosa positiva és que el metratge té una mida convenient, la peli dura una hora i vint-i-cinc minuts.

"La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol

"La pell freda" és una novel·la catalana d'èxit internacional, però a dir veritat a mi m'ha deixat fred. Conta la història d'un irlandès independentista desenganyat (tot i que és poc important la seva història) que arriba en una illa perduda i minúscula a prop de l'Antàrtida per fer d'oficial atmosfèric, que és com pujar la pedra de Sísif turó amunt. A més, l'illa és regularment atacada per uns monstres marins, que també poden respirar fora de l'aigua, i que es diuen granotots. Això és l'excusa per una metàfora sobre la diferència, la guerra i no sé quantes coses més. Comparteix la lluita amb en Batís Caffó, un alemany corpulent que viu al far (l'illa té la casa de l'oficial atmosfèric a un extrem i el far a l'altre, només té un quilòmetre i mig de llarg). Un dels granotots femella, que al final descobrim que es diu Aneris, viu al far amb en Batís i el nostre amic irlandès li agafarà afecte (tot i que ella no parla). La novel·la té un final circular i simbòlic, en Batís desapareix just abans i arriba un nou oficial atmosfèric, que es pensa que l'irlandès és en Batís i de fet en arribar el nou oficial l'irlandès té una actitud autista semblant a la del Batís quan ell i el capità del vaixell que el va portar a l'illa hi van arribar. La lluita torna a començar tot i que l'irlandès ha intentat negociar la pau amb els granotots, però no ha estat possible perquè tant ell com els granotots volen l'Aneris. La novel·la està ben escrita, amb descripcions poètiques bastant breus (i una mica prosaiques) i pocs errors (com ara usar "gris" quan el substantiu qualificat és femení o usar la forma inexistent "ruda" de l'adjectiu "rude").