1114 Destino fatal

Aquesta pel·lícula és una sorpresa. Són unes quantes històries que convergeixen a les 11:14. El guió és molt enginyós, i per bé que té alguns detalls bèsties, és divertida per moments i molt entretinguda. A més té la durada justa perquè no cansi en cap moment. El guió excel·lent és del director i pel que sembla, a la Hilary Swank, que surt a la peli en un dels papers (no n’hi ha cap de principal, tots els personatges són secundaris), li va agradar tant que va decidir donar-hi suport. Molt recomanable.

Harry Potter i el calze de foc

Ahir vaig veure la quarta pel·lícula de Harry Potter, que no em va decebre gens. Humorística sovint i amb acció trepidant, però sense que cansi en cap moment per excés d’acció, la peli té una estructura argumental relativament senzilla. Comença amb el Harry, els Weasley i l’Hermione anant a veure la final de la copa del món de Quidditch, disputada entre Irlanda i Bulgària. El partit no es veu, només l’estadi i es dedueix que ha guanyat Irlanda, molt ràpid, però, els Cavallers de la Mort ataquen i tothom fuig. Comença el curs a Hogwarts i ens assabentem que enguany toca el torneig dels Tres Bruixots, per la qual cosa vénen alumnes estrangers, d’una escola francesa i d’una que sembla alemanya o en tot cas de l’Europa Central i Oriental. Al torneig el Harry, que té 14 anys, no hi pot participar (l’edat mínima són 17 anys), però d’alguna manera el seu nom acaba dins del Calze de Foc que tria els concursants. Els altres concursants són el Cedric Diggory, de Hogwarts, la Fleur Delacour de Beauxbatons, l’escola francesa, i el Viktor Krum, búlgar, de l’escola d’Europa Oriental (el nom us el deixo buscar a vosaltres). La primera prova va de dracs i en Harry i la resta la superen bé. Abans de la segona hi ha el ball del concurs, on les dificultats per trobar parella d’en Harry i en Ron acaben generant situacions divertides. Després ve la segona prova, que és a dintre el llac de davant de Hogwarts i la darrera finalment és en un laberint màgic. Aquí és on passen tots els esdeveniments, alguns tràgics i alguns crucials per a la resta dels llibres (i pel·lícules) de Harry Potter. Finalment, després dels esdeveniments, un epíleg fa balanç del que ha passat i el curs escolar acaba. En conjunt, la pel·lícula en cap moment no es recrea en parts que es puguin fer pesades (per exemple el partit de Quidditch quasi no hi surt, només se’ns presenta el Viktor Krum, que juga a la selecció de Bulgària, quan es llegeixen les alineacions, i després se n’esmenta el resultat, amb bon criteri, no es veu cap jugada del partit), els tocs d’humor i l’acció són molt satisfactoris. Val la pena anar al cinema i veure-la en pantalla gran. Cal identificar bé el cinema on la fan en català però com a mínim a la sessió que hi vaig anar el cinema era quasi ple.

"Alfie"

Alfie és la història d'un seductor, d'origen britànic però que viu a Nova York. L'interpreta l'admirat (pel públic femení) Jude Law. Entre les seves conquestes hi ha personatges interpretats per Susan Sarandon, Marisa Tomei i un personatge interpretat per la secretària rossa que sortia a la sèrie Ally McBeal (i que feia temps que no vèiem en una peli). Al mig i al final de la peli, el to lleuger de la comèdia es torna més tràgic, però en conjunt es tracta d'una pel·lícula bastant lleugera, ideal per passar l'estona.

The Da Vinci code (El codi Da Vinci)

El codi Da Vinci és una novel·leta, a mig camí entre aquella literatura barata que podies comprar per fer un viatge en tren i una novel·la amb personatges de debò. La història és ben senzilla: l'Opus Dei està cercant el Sant Grial i un dels guardians, el més important, de la cosa deixa uns codis per tal que en Robert Langdon i la Sophie Neveu (més sobre ells més tard) puguin trobar el Sant Grial abans que l'Opus Dei. En Robert Langdon ja el coneixem de la novel·la anterior, "Angels and Demons" ("Àngels i dimonis"), és un professor de simbologia a Harvard. La Sophie Neveu és un personatge ben estrany, és francesa, però educada a la Gran Bretanya i parla anglès molt bé, i és la néta del guardià més important del Sant Grial. Aquest home, Jacques Saunière, que treballa al Louvre, és el Gran Mestre de la societat secreta Priorat de Sió, que s'ha dedicat a protegir el Sant Grial des de poc després de la crucifixió de Jesucrist. De fet, la història, a part de la tesi que Maria Magdalena estava casada amb Jesucrist i que era ella qui havia de fundar l'església cristiana i que l'església, cristiana primer i catòlica després, ha matxacat el paper de la dona en la religió, en tots els aspectes, és ben trivial i pitjor que la de "Àngels i dimonis". El codi té lloc a París i a Londres però la història de "Àngels i dimonis", ambientada a Roma, era més subtil i l'ús que feia l'autor dels monuments i l'art romà era més complex que el partit que treu al Louvre, l'abadia de Westminster i l'església del Temple (aquestes dues són a Londres).
A més, el final melodramàtic a prop d'Edimburg és ridícul, quan la Sophie troba la seva àvia i el seu germà. La tècnica novel·lística és la mateixa que a la novel·la anterior, bàsicament és una persecució del dolent, que en aquest cas és de l'Opus Dei, però que de fet estarà fent la feina a uns altres (tal com passava a "Àngels i dimonis") a en Robert i la noia maca més jove que ell que li fa companyia (a "Àngels", la noia era italiana i física de professió, aquí és una criptologista francesa). L'autor sovint alterna un capítol on surt l'assassí i un capítol on surten en Robert Langdon i la noia. Els personatges són plans, sense profunditat psicològica. Només compta l'acció i les tesis sobre el Sant Grial, de les quals, tot i l'avís al principi del llibre que moltes de les coses són verídiques (com les referències a monuments i obres d'art), l'autor va dir que formaven part de la ficció, quan l'església va nomenar algú per refutar-les (com si calgués). Tot plegat serà una peli que es podrà veure al maig al nostre país, amb l'inevitable Tom Hanks fent de Robert Langdon i Audrey Tautou ("Amélie") fent de Sophie Neveu.

Episodi III: La venjança dels Sith

La part bona d'aquesta pel·lícula és que és la darrera i ja no n'hi hauran més. Conta la història de l'Annakin Skywalker, el futur Darth Vader o lord Vader, i com acaba de derivar cap al costat fosc de la força, malgrat la influència de l'Obi Wan Kenobi i de la seva parella, que està prenyada. Les batalletes constants i massa llargues acaben per cansar, tot i que en una pantalla de cinema devien estar bé (o no). A més és molt violenta, la part del temple jedi era perfectament prescindible tot i que no es vegi la massacre dels aprenents de jedi. El DVD conté la peli també en català, tot i que per la tele sense altaveus de home cinema o sense connectar-ho a la cadena se sent bastant baix.

"Melinda i Melinda" ni enginyosa ni divertida

Aquesta peli dirigida per Woody Allen vol ser enginyosa però no ho aconsegueix. Divertida no ho intenta ser gaires vegades i pel meu gust només un detall és graciós (quan a un personatge li queda enganxat el batí a la porta del pis de la dona que li agrada). Comença amb uns pseudointel·lectuals que discuteixen en un sopar, amb certa pedanteria, sobre la diferència entre la tragèdia i la comèdia i llavors un conta una història sobre una dona que arriba a casa d'uns altres pseudointel·lectuals que estan sopant a casa amb uns amics. La història té dues versions, la tràgica i la còmica i només la dona que arriba a casa és comuna a les dues històries, interpretada per Radha Mitchell, l'actriu australiana rosseta que fa de la dona del narcotraficant a "El fuego de la venganza". De fet les històries són poc convincents i semblen agafades pels cabells. Només la interpretació d'aquesta actriu, que està molt feta caldo en la història tràgica i més relaxada en la pretesament còmica, salva els mobles. Cal destacar que tot i que em sembla recordar que la peli es va estrenar en català en alguns (pocs) cinemes, el DVD només conté la versió original en anglès i la castellana.

"In good company (Algo más que un jefe)" superficialitat a dojo

Aquesta pel·lícula és ben sorprenent. El Dennis Quaid és el cap de publicitat d'una revista i està casat amb l'actriu que fa de la CSI de més edat de CSI Las Vegas. Té dues filles, la més gran de les quals és interpretada per la Scarlett Johansson. Un bon dia, un inversor compra la revista on treballa el Dennis i li posa de cap un noi de 26 anys. La resta de la peli conta com el noi, que acaba de ser abandonat per la seva dona, i la filla més gran del Dennis Quaid tenen una relació i com a poc a poc el noi va aprenent del Sr. Quaid, fins que l'inversor es ven la revista i fan fora el noi. Al final la relació entre els dos jovenets acaba, perquè ell està acabat de divorciar i ella encara té 18 anys. És una pel·lícula que presenta de forma molt superficial el món corporatiu amb el conflicte entre l'experimentat i el nouvingut novell que tanmateix està per sobre d'ell jeràrquicament (cosa que a la realitat no passa gaire sovint). Tracta els acomiadaments que tenen lloc a l'empresa trivialitzant-los, ja que al final els acomiadats els tornen a contractar (excepte el noi, a qui el Dennis Quaid ofereix feina però que la rebutja perquè vol fer alguna cosa que el motivi més, això és molt maco, però només gent com ell s'ho pot permetre a costa de vendre el Porsche que s'ha comprat). Pel que fa a la relació entre la Scarlett i el noiet, no té gaire sentit i l'únic positiu és que s'acaba al final, quan ella li diu que encara està condicionat pel trencament del seu matrimoni. Aquesta peli va passar sense pena ni glòria als cinemes i la veritat el DVD no sé qui el comprarà.